De este modo la masonería se convertirá en un centro de unión y es el medio de establecer relaciones de amistad entre personas que, fuera de ella, hubieran permanecido separadas entre sí.

 

Constituciones de Anderson, 1723

El procés de recuperació de la normalitat en la vida civil i associativa posterior al final de la dictadura franquista es viu més lentament i amb més imprecisions en la francmaçoneria que en altres àmbits. En el nostre cas, calia superar no tan sols el tall històric amb els referents del passat, la desmemòria forçada i l’escassa força de la cultura democràtica, sinó també el buit generacional, profund i amplíssim que, des de 1939, havia interromput, a la pràctica, la cadena de la vida activa en les lògies maçòniques. I, per tant, calia recuperar, a més de la legalitat indissociable a tota organització civil democràtica, les eines de treball que només podien venir del contacte amb els qui tornaven de l’exili –fonamentalment, França i Mèxic- i del possible suport de germans d’altres nuclis territorials –sobretot, per raons òbvies de proximitat en el cas de les lògies catalanes, de França-.

És així com, a partir de 1976, s’estableixen els primers contactes que, després de passar per moltes precarietats d’infraestructura –com el fet de reunir-se per treballar maçònicament en algun garatge privat del Baix Llobregat-, permetran, entre 1977 i 1979 (data de la legalització definitiva de la francmaçoneria a Espanya), donar lloc a la formació de la lògia Minerva-Lleialtat nº 1, així anomenada en record de la que va ser l’antiga lògia Lealtad de Barcelona que, abans de la ruptura de la continuïtat històrica, es reunia ja al mateix edifici que en tornarà a ser la seu.