Símbols, arquetips y mites

Amb el desenvolupament de les ciències dites humanes els estudis sobre els símbols assoliren un nou període d’interès. Des de la fi del s. XIX el triomfalisme racionalista es difuminà poc a poc per deixar pas a una sèrie d’interrogants sobre les estructures simbòliques de cultures que havien estat ignorades fins aleshores o jutjades com primitives. El primer any del s.XX veié la llum la publicació de La interpretació dels somnis de S. Freud, qui inicià l’exploració científica d’un altre món: l’inconscient. Paral·lelament, la naixent ciència lingüística proposà nous models per tal d’explicar les relacions entre significat i significant.

Els símbols reben avui un renovat prestigi i fan que la imaginació ja no sigui despreciada en el procediment científic. La imaginació, juntament amb la raó, es veu avui rehabilitada com una eina científica, inspiradora dels descobriments i del plantejament de les hipòtesis més brillants.

El prestigi renovat de la imaginació es deu també als afectes del actual triomf de la imatge i que els sociòlegs intenten esbrinar, a les interpretacions modernes de mites antics i al naixement de mites moderns, i a les interpretacions de la psicoanàlisi. Els símbols estan en el centre i són el cor de la vida imaginativa. Revelen els secrets de l’inconscient, controlen i condueixen els ressorts més ocults de l’acció, obren la ment al desconegut i a l’infinit.

Al llarg del dia i de la nit, en el llenguatge, els gests i els somnis, cadascun de nosaltres, es doni compte o no, utilitza els símbols. Els símbols donen forma als desigs, inciten a certes empreses, modelen un comportament, atreuen èxits o fracassos. La seva formació, disposició i interpretació interessen a nombroses ciències, com són ara: la història de les civilitzacions i religions, la lingüística, la antropologia cultural, la crítica de l’art, la psicologia, la medicina, entre altres. Caldria afegir a aquesta llista les tècniques de venda, la propaganda i la política. Treballs recents i cada cop més nombrosos clarifiquen les estructures de l’imaginari i la funció simbolitzant de la imaginació. Totes les ciències humanes, com les arts i les tècniques que d’elles deriven, són plenes de símbols. Com diu Chevalier: “es dir poc que vivim en un món de símbols: un món de símbols viu en nosaltres”. L’expressió simbòlica tradueix d’alguna manera l’esforç de l’home per desxifrar i dominar un destí que se li escapa a través de les foscors que l’envolten. Perquè si bé, en els inicis del tercer mil·lenni, podem afirmar que se sap molt d’on venim i qui som, encara no sabem res d’on anem.

La utilització a la vida corrent de la paraula símbol revela unes variacions de sentit

considerables. Per precisar la terminologia cal distingir bé la imatge simbòlica de les altres amb les quals es confon massa sovint. Si bé les fronteres no són sempre massa evidents en la pràctica, cal fer la seva distinció en el nostre intent teòric d’arribar a esbrinar l’essència del símbol.

Així, l’emblema, l’atribut, l’al·legoria, la metàfora, l’analogia, el símptoma, la paràbola, l’apòleg, no són símbols. Totes aquestes formes figurades que formen part de l’expressió tenen en comú el ser signes i no sobrepassar el pla de la significació. Són instruments de comunicació que pertanyen al coneixement imaginatiu o intel·lectual, els quals acompleixen el paper de mirall, però no van més enllà del marc de la representació.

El símbol es distingeix essencialment del signe en que aquest segon és una convenció arbitrària que deix el significat i el significant (objecte i subjecte) aliens un de l’altre. Es a dir, que -tal com diu Durs- el símbol pressuposa la homogeneïtat del significant i del significat en el sentit d’un dinamisme organitzador. Els treballs de Jung, Piaget i Bachelard aprofundeixen en l’estructura mateixa de la imaginació, motor d’aquest dinamisme organitzador. La imaginació, lluny de ser només la facultat de formar imatges, és la potència dinàmica que deforma les còpies pragmàtiques subministrades per la percepció i aquest dinamisme reformador de les

sensacions arriba a ser el fonament de la vida psíquica sencera.

Veiem, doncs, d’aquesta manera, que els símbols algebraics, matemàtics i científics no són, tampoc, més que signes. No podria existir cap ciència exacta explicada en símbols. També és un error el pensar que l’abstracció creixent del llenguatge científic condueix al símbol. El símbol està carregat de realitats concretes. L’abstracció buida al símbol i engendra el signe. En l’art, contràriament, es fuig del signe i es nodreix el símbol.

Certs formularis dogmàtics són igualment anomenats símbols de la fe. Són les declaracions oficials i culturals gràcies a les quals els iniciats en una fe, un ritu, una societat religiosa, es reconeixen entre ells. Els adoradors de Cíbele i de Mitra, a l’antiguitat, tenien els seus “símbols”. El mateix que pels cristians. No posseeixen de fet el valor propi del símbol, són solament signes de reconeixement entre creients i l’expressió de les veritats de la seva fe. És el cas dels signes de reconeixement entre els franmaçons, els tocs o les paraules de pas.

El símbol és llavors bastant més que un simple signe: porta més enllà de la significació, necessita de la interpretació i aquesta d’una certa predisposició. Està carregat d’afectivitat i dinamisme. Representa i vetlla, realitza i desfà. Juga amb estructures mentals. Per això se’l compara amb esquemes afectius, funcionals i motors, per mostrar bé que mobilitza d’alguna manera la totalitat del psiquisme. Per remarcar el seu doble aspecte representatiu i eficaç se’l pot qualificar de motor de la imatge i l’imaginari, en lloc de situar-lo al nivell intel·lectual de la idea. Quan una roda en una gorra indica a un empleat de ferrocarrils, solament és un signe.

Quan es posa en relació amb el sol, amb els cicles còsmics, els encadenaments del destí, les cases del zodíac, el mite de l’etern retorn, es totalment una altra cosa, adquireix el valor de símbol. Allunyant-se de la significació convencional, obre la via a la interpretació subjectiva.

Amb el signe, romandrem sobre un camí continu i ferm. El símbol suposa, en canvi, una ruptura del pla, una discontinuïtat, un passatge a un altre ordre. Introdueix un ordre nou en unes altres dimensions. Complexes i indeterminades, però dirigides en un cert sentit. Els símbols són també anomenats sintemes o imatges axiomàtiques.

Els compassos, les escaires les plomades, triangles, la pedra cúbica i molts altres de la francmaçoneria, serien símbols afectius i dinàmics, els quals necessiten de la interpretació, oberta i subjectiva de cada francmaçó. Els nostres símbols juguen clarament aquest doble paper de ser motors de la imatge i de l’imaginari.

Els exemples més plens dels esquemes motors d’imatge i de l’imaginari són els que Jung ha anomenat arquetips. Els arquetips serien prototips de conjunts simbòlics, tan profundament inscrits a l’inconscient que constituirien una estructura. Són dins de l’ànima humana com models preformats, ordenats y ordinadors, es a dir, conjunts representatius i emotius estructurats, dotats d’un dinamisme formador. Els arquetips es manifesten com estructures psíquiques quasi universals, innates o heretades, una mena de consciència col·lectiva.

S’expressen a través de símbols particulars carregats de gran potència energètica.

El comú a la humanitat són les estructures, les quals són constants, i no les imatges aparents, que poden variar segons les èpoques, les ètnies i els individus. El símbol arquetípic relliga l’universal amb l’individual.

Els mites es presenten com transposicions dramatúrgies dels arquetips, esquemes i símbols o composicions de conjunts d’epopeies, relats, gènesis, cosmogonies, teogonies i gigantomàquies, les quals revelen ja un procés de racionalització. Mircea Eliade veu en el mite el model arquetípic per totes les creacions en qualsevol pla que es desenvolupin: biològic, psicològic o espiritual. La funció principal del mite és la de fixar els models exemplars de totes les accions humanes significatives. El mite seria com un teatre simbòlic de lluites interiors i exteriors que lliura l’home en la via de la seva evolució, per tal de conquerir la seva personalitat. El mite ens permet de descobrir tipus d’accions constants, es a dir, estructures universals.

El símbol reclama una transformació en profunditat i s’inscriu en el moviment de la

transformació total de l’home i no solament enriqueix els seus coneixements i commou el seu sentit estètic. Compleix finalment el paper de transformador d’energia psíquica. El símbol no solament expressa les profunditats del jo, a les que dóna forma i figura, si no que estimula, mitjançant la càrrega efectiva de les seves imatges, el desenvolupament dels processos psíquics. Com l’atanor dels alquimistes, transmuta les diverses energies: pot així canviar el plom en or y les tenebres en llum.

Com diu Cardini, el sistema simbòlic, juntament amb el mític i el social, actuen sempre junts com els tres sistemes propis de la vida humana que són presents en tot tipus de ritus. La seva presència i incidència en el REAA que es practica en aquesta respectable lògia és ben palesa.

L’objectiu dels rituals francmaçònics seria el de treballar aquests tres sistemes universals (simbòlic, mític i social) i de moure els mecanismes psíquics que farien possible la seva acció sobre els membres de la lògia. El ritual, mitjançant el sistema simbòlic, potencia la transformació progressiva dels francmaçons. A la vegada que ens forma com homes lliures i bons ciutadans en la dimensió de les estructures universals, a través del sistema mític. Per tal d’inserir-nos, com iniciats, en una societat d’homes iguals. Una societat que volem fer més lliure, fraterna, democràtica, laica i plural.

Ramon Llull MF del REAA.

logo-glse